LA CUINA

La casa

Recolzada sobre l’espadat de la cinglera i sobresortint el vermell de la teulada i el fum de la xemeneia sobre el verd del bosc, la casa aixecava la seva còrpora desafiant amb l’orgull dels seus quasi dos-cents anys els sotracs de la tramuntana i el sol ardent dels migdies d’estiu.

Tan sols sortir el sol i fins la seva posta, els llargs troncs dels arbres que l’envoltaven, marcaven les hores amb un silenci que quasi es tocava. A les nou del mati, la cuina quedava enfosquida per l’ombra de la noguera i aixi restava fins al migdia.

Passada una bona estona, el sol esmorteït per les fulles de l’abundosa parra, feia de l’entrada el lloc ideal on l’hereu fullejava el diari que cada matí anava a comprar al poble, la padrina feia la tria de les mongetes del ganxet sobre un apedaçat garbell, la jove movia els boxets fent punta de coixí i el padrí, balancejant-se en el vell balancí, tastava la tranquilitat i el descans d’una becaina amb la mixeta mig dormida a la falda.

No calien rellotges a la casa. El sol, el vent que al capvespre començava a bufar,la silueta del vell castanyer al cim del bosc, amb el sol darrere buscant l’horitzó o la cridoria del bestiar els hi marcava l’hora i les tasques a fer.

La casa no era gran ni petita. Tenia la mida justa per enquibir-hi sis o set estadans i el bestiar, els camps i els boscos que l’envoltaven produien el suficient per viure-hi amb aquella tranquilitat que dóna el treball i l’esforç de cada dia.

Quan l’avi del padrí hi anà a viure, la casa era coneguda com La Pineda però a causa del desgraciat accident que va patir i que obligà als metges a tallar-li un braç a canvi de la vida, se la conegué per Ca el Manco. Era un nom que sobretot al padrí no el preocupava. N’estava molt orgullós d’aquell vell que amb un sol braç va portar la propietat endavant fins aconseguir el benestar del que gaudien.

No es pot dir que la casa fos d’un estil arquitectònic determinat. Era una barreja d’arcs de rajol, dintells de portes i finestres de negre basalt i bigues i enpostissats de roure centenari. Els cabirons de la teulada estaven fets a cops de destral amb els pins de la pineda i soportaven les teules fetes amb l’argila de la terrera del camp de la via.

Els rierencs sobresortien del rústic acabat de sorra i calç donant al parament un bell contrast entre el blanc de les parets i la lluentor de les pedres brillants i arrodonides portades quasi una a una de la riera a mitja hora de camí.

I la casa estava allà dalt, al mig del bosc i amb la xemeneia fumejant estiu i hivern, marcant aquella columna blanca que es perdia pel cel fins quasi tocar els núvols.

A manera d'entrada

no és una serie de relats fidels d'uns llocs

o personatges determinats.

És tan sols el reflex

d'uns sentiments i situacions,

moltes d'elles no viscudes,

amb la pretensió que el lector hi trobi

alguna cosa, situació o personatge

que d'alguna manera el faci recular en el temps

i li porti records nostàlgics

Amb això em donaré per satisfet